Models de família
En l’actualitat hi ha diferents models de família i els professionals ens hi anem adaptant a través de l’anàlisi i la comprensió dels elements intervinents i llur conseqüències. Malgrat tot, és important que no deixem de tenir clares les funcions que aquesta ha d’oferir als infants per afavorir i potenciar el desenvolupament dels menors al càrrec.
La família
La família ha de Harris & Meltzer, 1990
· Poder pensar sobre el que li passa i actuar en conseqüència.
· Generar amor entre els membres del grup familiar, seguint un model de respecte i d’una base afectiva sòlida.
· Ser promotora d’esperança en relació a la capacitat del grup familiar per poder portar totes les conflictives que es vagin donant en el camí, que sempre n’hi ha.
· La família ha de ser capaç de contenir el dolor i suportar moments difícils, intentant evitar moviments defensius des de la sensació d’amenaça o la por.
Sota aquesta perspectiva, podem entendre que no sempre és possible que la família senti que té forces per tirar endavant. Hi ha moments en què a través d’algun dels membres, queda palès el malestar i la sensació d’impotència que es viu i, aleshores, és requerida una ajuda per desencallar aquestes situacions.
Psicoteràpia
La psicoteràpia amb la família és una variant de la psicoteràpia familiar que posa com a focus de treball el desenvolupament d’aquestes funcions parentals, des de la confiança que el bloc familiar aconseguirà tornar a portar el timó. S’ofereix un model de pensament, diàleg, escolta, d’anàlisi de les situacions quotidianes que, poc a poc, pot generalitzar-se en les relacions que van més enllà de l’emmarcament psicoterapèutic. Es tenen en compte els sentiments de tots els components i s’intenta ordenar què afavoreix el bon procés familiar i què pot estar perjudicant-lo. Sempre hi ha una atenció especial als funcionaments individuals de cada un dels membres per tal de detectar si l’ajuda cal que es reorganitzi a un procés més individual d’algun membre del grup familiar.
Separacions
En casos de separacions, de nou es plantejarà un pla de treball específic però sempre sota la premissa terapèutica de parella parental, que és el que necessita el nen i la nena per estructurar-se psíquicament i de manera saludable. Clarament exposo la meva funció des de l’àmbit terapèutic i mai des del pericial. Estic segura que puc ser més útil a la família si els ajudo a cercar punts d’encontre, tot i la separació, que plantejar punts més ambiciosos que encara trenquin més la integritat de la visió que l’infant o adolescent té dels seus pares.
Adopcions
La filiació a través de l’adopció no està exempta de dificultats. Si la criança en situacions més o menys estandaritzades té diferents moments d’angoixa i dubtes, quan se li afegeix tot el bagatge previ a l’adopció, la complexitat creix exponencialment. El trauma de l’abandonament és quelcom viscut que serà molt difícil de pensar i, per tant, d’elaborar; quanta més confiança i seguretat pugui tenir l’infant en la nova família, més fàcilment expressarà tota la conflictiva generada per la seva història precoç i s’ha de tenir en compte que seran emocions lligades a la por, la ràbia, el desesper,… Si no hi ha afectacions més incapacitants, a poc a poc, el nen o la nena podran anar-se situant en el nou nucli familiar i interioritzar la seguretat que tota família voldria transmetre als seus integrants.